Encara em queda molt per aprendre

Perduda dins el metro entre apunts i una música que no acabo de sentir i que m'allunya d'on sóc... davant s'asseu un nin amb mans envenades i tota la cara tapada amb un passamuntanyes i olor a hospital... té la cara cremada, plena de ferides que imagino doloroses.

No goso mirar-lo... em fa pena, molta pena no sé perquè però fins i tot em venen ganes de plorar pensant que això no li toca viure a ell però aleshores he vist que ell somriu, que saboreja una magdalena com si fos el més bo dels berenars al món, que fa el bitxu i no para quiet en el seient i li he tornat el somriure.